Tancat per vacances

Ha arribat l'hora de canviar de ritme, de canviar el brunzit dels cotxes pel xiular dels ocells i el roc-roc de les granotes. Ha arribat el moment de treure's el rellotge i allargar el temps. Temps per a banyar-se fins l'hora de dinar, per a gaudir de gorgues de riu que canvien cada any, per allargar la migdiada i les xerrades amb els amics. Temps de passar les nits a la "Socie" el bar de Sant Llorenç, amb un gin-tònic, una orxata o una llimonada, temps de nits on no sembla que passin les hores...
 
Començo les vacances amb la satisfacció d'haver conegut una bona colla d'amics i amigues blocaires que intentaré no perdre de vista del tot al llarg de l'estiu...

A Sant Llorenç de la Muga no hi ha encara una esplèndida cobertura. La connexió via telèfon mòbil funciona amb molta lentitud, el 3G no arriba encara. I si hi ha tempesta, menys encara. Aleshores ens quedem fins i tot sense televisió! Això més que un inconvenient, sovint és un avantatge: t'oblides de les màquines i agafes la bicicleta, o t'estires al sol, o a sota un pollancre. I si no fa sol, gaudeixes tranquil·lament d'un bon llibre...

Les entrades al bloc tindran un recès, per agafar idees i força de cara a la tornada. Simplement hi haurà la participació en La recepta del 15 que he deixat programada perquè no m'he pogut resistir davant de la proposta dels préssecs!!  Mentrestant, us desitjo a tots i totes amigues i amics blocaires, amics en general, coneguts i saludats, un MOLT BON ESTIU! Ens veiem a la tornada!!

Us deixo amb algunes imatges d'aquest petit país tan bonic. No dubteu a fer-hi una visita! I si ho feu, envieu-me un correu-e. Si funciona la cobertura el rebré, i estaré encantada de rebre-us a vosaltres!! Petons i fins aviat!

B O N E S    V A C A N C E S !!

Pastisset de xocolata en tassa

Tremendament fàcil, tremendament ràpid, tremendament bó.
Aquest és un petit caprici per als amants de la xocolata. Un pa de pessic tendre, no excessivament dolç, amb una textura menys compacta que un brownie, però que el recorda. No porta ous. Es fa en una tassa i al microones. I atenció: es fa en un minut. Sí, sí, un minut de veritat!!

Jo ja és de tothom sabut que sóc una amant de la xocolata negra, en totes les seves presentacions. Tant li fa que sigui en gelat, pastís o xocolata a la tassa. Però reconec que acudeixo a ella, en dosis petites, en moments un xic especials. Diria que és el substitut a un cigarret: em serveix per a relaxar-me, per oblidar el regust d'un dia de feina massa intens (què dura és sempre la darrera setmana abans de vacances!!) i per a  recordar-me la dolçor dels petons dels meus, que ara ja fa quatre dies que no veig!!

La recepta la vaig veure en un bloc encantador d'una navarresa Bocados dulces y salados que si consulteu us encantarà!

Mireu què fàcil!:

QUÈ NECESSITEM?

• 6 culleradetes de llet
• 2 culleradetes de cacau (jo, Valor)
• 2 culleradetes de sucre
• 2 culleradetes de farina
• 4 culleradetes d'oli de girasol
• la punta d'una cullereta de llevat Royal

COM HO FEM?

Barrejar-ho tot dins d'una tassa fins a obtenir una massa homogènia. Escalfar-ho al microones un minut a la màxima potència. Deixar reposar 3 minuts. Desenmotllar un cop fred i espolsar-lo de sucre glas i encenalls de xocolata.

Un petó de xocolata que us envio a tots!

Tiramisú

El tiramisú és el tercer pastís que vaig aprendre a fer. El primer va ser la coca clàssica de iogurt i el segon el pastís de formatge que el feia setmana sí, setmana també. El tiramisú però el vaig perfeccionar gràcies a la meva amiga Sabine. La Sabine és una noia alemanya encantadora, amb un cor que no hi cap a tota la xarxa, casada amb en Claudio un napolità molt simpàtic i agradable. Viuen aprop de Milà. La Sabine és l'organització personificada, la planificació i l'ordre. En Claudio és la rauxa, juganer, esportista i expressiu. A casa seva quan es menja pasta, que és molt sovint i de maneres molt variades, es cou i al crit de "si mangia!" cal seure a taula, perquè sinó la pasta es passa, i perd "el dente" adequat.

En Claudio i la Sabine els vàrem conéixer en un viatge a EEUU l'any 94. Va ser un viatge fantàstic de molts dies, d'aquells que recordes de per vida. Amb ells vam compartir moltes estones, molts paisatges, molts sentiments. Des d'aleshores que no hem perdut el contacte i sempre fem per veure'ns aquí o allà.

La Sabine, com a bona alemanya, és molt bona repostera. Són especialistes en fer melmelades, pastissos de fruita fresca i seca, i dolços d'allò més bons. La seva mare és una autèntica artista!  El tiramisú, però, és un pastís italià, com bé sabeu tots. El seu origen és d'allò més aristocràtic, a diferència de la seva cuina. En els seus orígens servia com a piscolabis, d'aquí l'expressió "te tira su" d'on prové (dixit Viquipèdia).

Ella em va ensenyar a fer-lo de la manera tradicional. Per a molts italians el tiramisú cal fer-lo sense gota de nata, simplement amb ous i el mascarpone. Jo el trobo un pastís agraït a l'estiu, perquè no requereix forn i el pots servir fresc de la nevera. Simplement, l'única precaució que cal tenir és utilitzar ous ben frescos, perquè no hi hagi cap perill.

No és una recepta original, ho sé, però vull que hi sigui al bloc. I a més vull que sigui un petit regal per a la Sabine: "Questo va per te, cara Sabine! 1000 baci!!"

QUÈ NECESSITEM?

(per a una safata rectangular de 25 x 15)

• 250g mascarpone
• 3 rovells d'ou
• 110g de sucre
• 1 paquet de melindros sense ensucrar pel damunt (tipus La preferida, o similar)
• 1 cafetera (4 tasses) de cafè ben fort
• 1 tasseta de moscatell o vi ranci (o Marsala, o Amaretto -> jo no en tinc habitualment)
• cacau amarg en pols Valor

COM HO FEM?

Blanquejar els 3 rovells d'ou amb el sucre per mitjà de les varilles.Afegir el mascarpone i batre-ho tot junt.
Barrejar el cafè i el moscatell en un bol. Banyar els melindros i col·locar-los ben apretats els uns amb els altres a la base de la safata. Abocar la meitat de la barreja d'ous i mascarpone pel damunt ajudant-nos amb una llengua de gat. Espolsar amb cacau amarg pel damunt d'aquesta primera capa. Tornar a fer-ne una altra, amb melindros banyats del cafè i el vi i acabar amb la barreja de mascarpone restant. Espolsar de cacau la superfície i posar a la nevera.

Aquest pastís millora d'un dia per l'altre. Els sabors es barregen i s'integren, i guanya consistència. En el moment de servir, tornar a espolsar cacau per damunt.

Pa de pergamí a les herbes

Cada any quan arriba aquesta època tinc una setmaneta de "Rodriguez". Els nens són de vacances i en Cesc ja les ha començat també, de manera que se'n van i em deixen sola, soleta a casa. D'aquesta manera podem allargar més estar a fora amb els nanos i després, a finals d'estiu, és en Cesc qui gaudeix d'una setmana sol. I dic gaudir perquè és tremendament reconfortant i bonic tenir fills, però també ho és estar sola uns dies, us ho asseguro! És una setmana (de vegades 10 dies!) on tens el bany per tu sola, on hi vas sense interrupcions, que dorms en diagonal al llit, que en un moment tens recollida la cuina i amb una rentadora o dues passes tota la setmana! i així un llarg etcètera...

És moment d'aprofitar per fer coses a casa que de vegades no tens temps, o no t'hi vols dedicar. De veure les amigues amb més calma, i aquest any fins i tot m'estrenaré anant a un curset de cuina del BonPreu el proper divendres!! A finals de setmana ja trobo a faltar als meus, però de moment gaudeixo d'aquest petit respir...

Avui mentre trastejava per casa he volgut fer alguna cosa per picar. Com que la nevera i el rebost estan en "economia de guerra" per anar plegant, se m'ha ocorregut fer alguns bastonets o cosa semblant. Al final m'he enrecordat d'una recepta que vaig veure al llibre "Tapas y aperitivos para compartir con amigos". Es tracta d'unes planxes de pa torradetes, amb gust d'herbes i molt gustoses per anar picant. La recepta porta menta i romaní, però com que no en tenia ho he fet amb alfàbrega fresca (que em va sobrar d'una caprese d'ahir sopar) i herbes provençals. És una recepta fàcil i pels que teniu nens, poden fer les planxes ells, segur que els agradarà! I pels grans la manipulació d'aquests trossets de massa en cru, és d'allò més desestressant...

El resultat són uns cercles torradets i gustosos, d'uns 7 o 8 cm de diàmetre, molt primets i que passen molt bé.

Aquí ho teniu:

QUÈ NECESSITEM?

• 125g de farina
• 2 cullerades d'oli d'oliva verge extra
• 1/2 ceba picada
• 15g d'alfàbrega (o menta) fresca
• 15g de julivert fresc
• 1 cullerada sopera d'herbes provençals (o 15g de romaní fresc)
• 2 cullerades d'oli d'oliva verge extra addicionals
• sal Maldon

COM HO FEM?

Preescalfem el forn a 180º. Si tenim ventilador, ho posem en aquesta funció. Sinó dalt i baix.
Batre la farina i les dues cullerades d'oli amb les varilles elèctriques (o manuals). Queda una barreja tipus "migas". Reservar.
Amb el túrmix picar la ceba amb les herbes, una cullerada d'aigua i les altres 2 cullerades d'oli. Barrejar-ho amb la farina amb l'ajuda d'un ganivet. Si veieu que no aconseguiu barrejar tota la massa, afegir una altra cullera d'aigua (és molt senzill!!). Amb una cullera de fusta barrejar-ho bé, com si amasessim, durant 1/2 minut.
Posar un paper sulfuritzat a la safata i fer piles, de la mida d'una cullera de postre i una mica separades entre sí (us caldrà fer dues fornades). Posar un altre paper a sobre i aixafar les boles de pasta fins que quedi ben pla. Retirar el paper del damunt amb cura, pintar les peces amb aigua i espolsar-les de sal Maldon.

Enfornar 10-12 minuts (depèn del forn). Refredar sobre una graella o reixeta.

Un enganya-fam capritxós!

Gaspatxo

Vet aquí un dels plats preferits a casa: el gaspatxo. Serà perquè ens pirren els tomàquets en totes les seves presentacions, ens entusiasmen les cremes i ens agrada molt el color als plats, aquest és un dels plats estrella de l'estiu. Les amigues blocaires de Memòries d'una cuinera ens proposaven aquest juliol omplir la blocosfera de gust, frescura i color amb les diferents versions de gaspatxo que fem cadascú.

Aquest és un gaspatxo tradicional, andalús, però amb el toc particular de casa nostra. Jo tinc costum de fer-lo amb tomàquets-pera i pelats -tot i que el faig amb la thermomix i el deixa amb una textura fantàstica-. No m'agrada posar-hi ceba i això probablement és degut a que tenim més costum de fer-lo per sopar que per dinar, i aleshores ens senta més bé sense la ceba. El toc particular li dóna una mica de poma granny smith que el suavitza i no l'endolça, i algunes rodanxes de remolatxa cuita per a intensificar el color. De vegades aquests dos ingredients els substitueixo per una mica de pastanaga, tot depèn del calaix de les verdures... I sempre amb la mida justa de vinagre i poquet all.


Mireu, aquestes són les quantitats habituals i exactament les d'aquesta recepta d'avui:

QUÈ HI POSEM:

(per a 4-6 persones)

• 6 tomàquets de pera pelats
• 1 pebrot vermell
• 1/2 pebrot verd italià
• 1/2 cogombre mitjà o un de petit parcialment pelat
• 1/2 ceba tendra (només per als entrebancs)
• 4 rodanxes de remolatxa cuita
• 1/4 de poma granny smith pelada
• 1 gra d'all
• 2 cullerades soperes de vinagre de poma
• 1 culleradeta petita de sal
• 1 llesca de pa del dia anterior
• 300 ml d'aigua mineral freda
• un raig d'oli d'oliva
• crostonets de pa torrat o fregit

COM HO FEM? 

Pelem els tomàquets. Si veiem que costa treure la pell, escaldar-los 1 minut amb un tall en forma de creu a la part contrària al peduncle. Pelar parcialment el cogombre, tot reservant 1/4 part que tallarem petita pels entrebancs. Abocar-ho a la gerra de la TMX o bol per a triturar.

Reservarem 1/5 part del pebrot vermell i un trosset del pebrot verd i en farem trossets petits per acompanyar. També ho farem amb la ceba que no la incorporem a la preparació.

Hi afegim el tallet de poma, els pebrots, la llesca de pa remullada amb el vinagre, l'all, la sal i la remolatxa. A la TMX són 2 minuts a velocitats 5-7-9. Un cop triturat, hi afegim l'aigua ben freda i rectifiquem de sal i vinagre, si convé. Tornem a triturar.

Servir ben fresc, amb cubets de pebrot vermell, pebrot verd, cogombre i ceba tendra, i crostonets de pa. Aquests que hi he posat són de Baltà Farinetes, i estan aromatitzats amb farigola i romaní.

El raig de l'oli, que no hi pot faltar, l'afegeixo al final just a l'hora de servir. Així el color es conserva intens i cada comensal se'l posa al seu gust.

Gelat de guaiaba amb sopa de coco

La recepta del 15 d'aquest mes de juliol proposava una opció d'allò més refrescant: preparar un gelat o un sorbet. El juliol a a casa és temps de buidar nevera i rebost de cara a les vacances. És per això que, aprofitant uns ingredients obsequi d'un concurs de cuina se'm va ocórrer preparar aquest gelat, molt, molt tropical.

Val a dir que, fins ara, només havia preparat gelats/sorbets amb fruita ajudada per la thermomix, on simplement hi poses la fruita gelada i una mica de sucre i llestos! Però em feia gràcia provar un gelat una mica més cremós.

La guaiaba és una fruita tropical. Prové del Carib i és molt utilitzada a Colòmbia com a fruita per a preparar melmelades, jalees i postres dolços. També és molt popular a Centreamèrica i nord de Sudamèrica. Curiosament se'n fa un producte anomenat bocadillo, que és una preparació semblant a un codonyat, és a dir l'equivalent a membrillo.

És una fruita curiosa perquè l'aspecte és de pera, amb un interior com la figa, un sabor entre el préssec i la pera tipus conference, i la textura del codony. Té unes llavors molt dures que cal descartar.

En aquest cas la guaiaba era amb almívar, la qual cosa la fa una mica més deslluïda en quant a color, però amb l'avantatge d'estar ja cuita. Com que la textura d'aquesta fruita ja és cremosa, no requereix ni ou (que jo volia evitar), ni gaire nata.

Aquí ho teniu:

QUÈ NECESSITEM:

• un pot de 400g de guaiaba en almívar (pes escorregut)
• 4 cullerades de suc de taronja
• 1 cullerada de suc de llimona
• 90g de sucre
• 150ml de nata muntada
• 90ml de llet de coco
• coco natural
• ratlladura de llima

COM HO FEM?

Escórrer les guaiabes del suc de l'almívar, afegir el sucre i els sucs de taronja i llimona. Triturar. Passar pel colador xinès per tal d'eliminar les llavors.
Muntar la nata ben freda i afegir suaument al puré anterior. Posar-ho en un recipient apte per al congelador. Al cap d'una hora i mitja o dues, remenar la preparació amb una cullera de fusta, per evitar els cristalls de congelació.  Anar-ho fent cada hora, dues o tres vegades. Triturar de nou o barrejar-ho bé perquè emulsioni.

Just al moment de servir escumar la llet de coco en un escumador per a fer capuccino. Posar-ho com a base al plat, servir el gelat i decorar amb ratlladura de llima i encenalls de coco fresc.

Agar-agar, la poció màgica i els druïdes de la Fundació Alícia.

font: www.asterix.com

La darrera entrada publicada aquí a bell bulto ha suscitat força curiositat. Els gotets de fruita quallada és una recepta feta amb iogurt i fruita, però amb un ingredient que la fa màgica: l'agar-agar. Els amics i amigues blocaires, acostumats a fer servir la gelatina en làmines han trobat una altra opció per a "gelificar" el que es posi per davant (val a dir que no ho he provat amb el marit, el jefe, o els nens...però algun dia amb el super-poder de l'agar-agar no us diré pas que no ho faci!!).

Però jo vull explicar-vos -breument- perquè tots tenim altres blocs que consultar!!, que l'agar-agar en qüestió, a casa, ha estat la poció màgica que ha fet quallar, gelificar i donar textura a aliments que d'altra forma no hauríem aconseguit. La restricció en l'ús dels ous per a les preparacions culinàries dels nens ha limitat el ventall de possibilitats culinàries. Quantes receptes porten ou? Una infinitat! Per a donar textura, per a pujar el pastissos, per a pintar-los i donar-los un color més bonic, per elaborar mousses, quiches, flams... Doncs en tot això ens ajuda l'agar-agar! I a més a preu raonable, perquè us he de dir que els substituts d'ou que hi ha al mercat, per a persones que no en poden utilitzar, són cars i sovint no donen el mateix resultat.

Bé, només vull ampliar la informació sobre l'agar-agar per si algú està interessat en fer proves amb aquest producte. Veureu que és qüestio pràcticament de laboratori i que en funció de la quantitat utilitzada n'obtindreu un resultat més o menys rígid, tou o translúcid. Per això consulteu aquest interessant estudi que han fet l'Albert i en Ferran Adrià sobre aquest producte.

I és que aquests dos druïdes són l'ànima de la Fundació Alícia, una entitat creada per la Generalitat, gràcies a l'importantíssim suport de Caixa Manresa, i d'un equip amb moltes ganes d'investigar, descobrir, divulgar i també d'ajudar a col·lectius amb necessitats alimentàries molt específiques. Als afectats de pku ens van crear un interessantíssim receptari de cuina, amb idees d'utilitat per als malalts i per a públic en general.

Al minut 18:12 d'aquest video (TELENOTÍCIES TV3) veureu el petit reportatge de la presentació del receptari, l'octubre de 2008, i el minut de glòria de l'Aleix Caballé el meu fill, al·lucinant per la fantàstica truita de patates! En Marc Puig-Pey i l'Elena Roura ens ho van presentar i no es poden ni imaginar el que ens han arribat a ajudar en el nostre dia a dia!

Bé, per últim us deixo unes quantes fotos d'aquesta trobada que vam fer a la Fundació Alícia l'any 2008, i que si no hi heu anat, us recomano molt i molt que hi feu una visita!

Gotets de fruita quallada

 

Avui vull ensenyar-vos uns gotets de fruita quallada o podríem dir-ne també de fruites amb quallada.

Bé, anem a pams!! Aquesta recepta té l'objectiu de recalcar més les virtuts d'un producte que per a mi té una utilitat fonamental: l'agar-agar, que no pas l'originalitat de la recepta.

L'agar-agar prové d'una alga que té el seu origen en els mars del sud d'Àfrica. És incolora, insípida i absorbeix aigua en quantitats de 200 i 300 vegades el seu pes, formant una gelatina (font: Wikipèdia).

L'agar-agar és una gelatina natural, d'origen vegetal, que no enterboleix les preparacions, que gelifica completament en mitja hora, que conté un 95% de fibra i gelifica, i això cal tenir-ho en compte! sucs àcids com el de la pinya i la taronja, que es resisteixen a la gelatina de cua de peix tradicional. I un altre avantatge: permet escalfar-la completament -en el cas dels plats calents- un cop el plat acabat, sense que perdi la forma, cosa que amb la gelatina convencional se'ns desfaria un xic.

L'agar-agar no té poder saciant com la gelatina de peix, perquè no conté proteïnes, de manera que acaba essent un component de la cuina amb moltes funcions però molt neutre en color, sabor i valors nutricionals.

Ja sabeu que a casa hem de controlar la ingesta de proteïnes dels nanos i aquest producte ens dóna molt de joc per a preparacions tant dolces com salades.

Les proporcions de referència són:

- per a gelatines dures: 8g d'agar-agar per cada litre d'aigua o líquid

- per a gelatines toves 6g d'agar-agar per cada litre d'aigua o líquid. I opcionalment se li pot barrejar gelatina.

Per tant l'agar-agar també pot barrejar-se amb la gelatina de peix. Amb l'única cosa que no funciona és en mitjans grassos, però funciona perfectament en brous i gelatinitzant preparacions que puguin contenir greix, sempre i quan la barreja de l'agar-agar es faci en líquid adequat.

No és per desmerèixer la gelatina de peix, però a casa aquesta la utilitzem més per a fer el monyo de la Júlia en les competicions de natació sincronitzada, que no pas a la cuina (!!).

Vinga us explico! Aquests gotets són d'allò més fàcils:

QUÈ NECESSITEM?

(per a 4 gotets)

• 16 galetes Maria
• 2 cullerades de mantega
• 2 iogurts naturals (pkus: l'equivalent de iogurt Pral)
• suc de taronja
• suc de pinya
• melmelada de cirera (o de gerds, o de maduixa o del que vulgueu)
• agar-agar
• sucre

COM HO FEM? 

Barrejar la mantega fossa amb les galetes Maria triturades i dipositar una capa de base al fons dels gotets, tot apretant amb un gotet més petit o amb el dors d'una cullera..
Ensucrar el iogurt, i escalfar 1/4 de litre d'aigua amb una cullerada de sucre i afegir-li 2 grams d'agar-agar (sigueu rigorosos amb aquesta quantitat!). Barrejar el quart d'aigua refredada una mica, amb tres iogurts naturals (si us convé, podeu fer servir la preparació de quallada Royal per a obtenir un resultat semblant). Abocar un dit de la preparació als gotets. Deixar refredar una mica a la nevera, i mentrestant, preparar la capa del sucs de color taronja:  jo vaig utilitzar-ne de pinya i taronja barrejat al 50%. Escalfar la barreja dels sucs i remenar 3g d'agar-agar en proporció a 3/4 de litre de suc (l'agar-agar cal sempre utilitzar-lo barrejant-lo en líquid calent, que després es refreda). Abocar als gotets. Un cop solidificada aquesta part, acabar el gotet amb una mica de melmelada de cirera (o del que vulgueu) al damunt i servir ben fresquet. La veritat és que sembla més entretingut de fer-ho en explicar-lo, que com és en realitat. És senzill i fàcil, l'agar-agar sempre dóna el mateix resultat.

Us ensenyo el que utilitzem a casa: és un producte que cundeix moltíssim i té una caducitat molt llarga. Proveu-lo, si no ho heu fet, perquè us sorprendrà!

Tigretostón - Tapes i plats de Castella (II)

Això si que no us ho podeu perdre! Tant si aneu a Valladolid, com si us quedeu a casa vostra, si us agrada el gust del botifarró (morcilla) és una combinació brutal.

El Tigretostón és un homenatge als que ja en tenim més de 40 i de petits, alguna vegada, havíem menjat el famós Tigretón, un pastisset dolç i enfarfegós, carregat de greixos i matèries que ara estarien desaconsellades... Però aquí estem tant fermosos, i val a dir, sense colesterol...fent una còpia salada del berenar de la nostra infància.

Aquesta tapa la vam tastar a Los Zagales, un bar-restaurant  a tocar la plaça major de Valladolid, amb un ambient i gentada pròpia del que ofereix la seva cuina, i de nou, com expressava en l'entrada anterior, amb un tracte i una professionalitat dels cambrers i dels cuiners digna de premi. Les cerveses, tot i amb gentada, ben servides, amb l'escuma perfecta, ben freda i sense vessar...i les tapes, un tast celestial, a quina més bona!

El Tigretostón va ser el guanyador del concurs nacional de tapes 2010: pa negre de sègol, untat de crema de botifarró, i farcit de ceba caramelitzada, rostes de corna de beicon i crema de formatge...una bomba espectacular!  Els cuiners ens ho expliquen aquí.

La tapa està adaptada, perquè jo no he afegit la corna de beicon,  ho he fet amb ceba de Figueres, i he utilitzat la crema de formatge Philadelphia enlloc d'una crema de formatge fresc. I tampoc l'he summergit en oli tal i com ho fan els inventors, sinó que l'he escalfat amb unes gotes d'oli a la paella per fer-lo menys calòric (és un dir!  ;-) )


Aquí ho teniu:

QUÈ NECESSITEM?

• pa de sègol llescat
• crema de botifarró o botifarró desfet
• ceba caramelitzada
• crema de formatge Philadelphia

COM HO FEM?

Agafem la llesca de pa i la humitegem lleugerament perquè es pugui manipular. Amb molta cura, mirem d'aplanar-la amb el corró. Untem la crema de botifarró, afegim una mica de ceba caramelitzada (*) i un parell de cullerades de philadelphia. Mirem d'enrotllar-lo sense que es trenqui (el podeu embolicar una part amb paper d'alumini, us ajudarà a aguantar la forma) i el passem a la paella amb unes gotes d'oli, a foc suau, just perquè es torri una mica i s'escalfin els ingredients.  Per a fer una presentació més divertida, l'he embolicat amb un paper amb la imatge impressa d'una pell de tigre.
A casa l'hem acompanyat d'un vi verdejo jove, de la D.O. Rueda, ben fresquet, obsequi del recepcionista de l'hotel, i hem brindat a la salut d'ell i de tots vosaltres!

(*) he fet servir la recepta de ceba caramelitzada de l'Arguiñano. La publicaré al bloc per tenir-la de referència.

Crema de pèsols i menta

Fa una setmana la Mercè, amiga blocaire de Destapant cassoles, plantejava de quina manera fèiem les sopes i cremes fredes. Les cremes majoritàriament de verdures i hortalisses tenen a casa una particularitat important: és un dels plats que podem compartir tots, atesa la restricció alimentària dels meus fills. A més, a la família som molta colla i sovint una crema freda o calenta és un recurs molt apropiat en un dinar o sopar. Les cremes també són molt versàtils perquè podem combinar-les amb un gran ventall d'ingredients. I per últim, una altra de les seves gràcies, és que a l'estiu fredes passen bé quan minva la gana per la calor, i a l'hivern són fàcils de menjar especialment quan els nens (i nosaltres!) cansats de l'activitat del dia, somiem en agafar aviat el llit...A casa sovint ens ajuda la termomix que les deixa amb una intensitat de color i gust més gran. Però aquesta està feta en cassola convencional aquest passat cap de setmana.

Aquesta que presento avui no l'havíem fet mai encara. Els pèsols són més parents de la llegum que de la verdura (atenció pkus el seu contingut proteïc: 6% en pèsols frescos que no augmenta sinó es combina amb cereals), tenen un alt contingut de ferro, un bon grapat d'hidrats de carboni i fibra, i un baixíssim contingut de greix. A casa la vam trobar molt gustosa i refrescant pel seu toc de menta, que ara està al seu millor moment.

Vinga! us explico com la vaig fer:

QUÈ NECESSITEM?

(per a 4 persones)

• 100g ceba tendra
• 500g de pèsols (congelats o frescos pelats)
• 500ml de brou (jo vaig posar de brick de pollastre)
• 100ml de nata líquida
• 30g de mantega
• una branca de menta fresca

COM HO FEM?

Picar la ceba fineta i sofregir-la. Quan estigui daurada, afegir els pèsols i la menta picada. A continuació el brou de pollastre (just que cobreixi els pèsols) i deixar coure 5 minuts.
Un cop cuits, retirar els pèsols del foc, barrejar-hi la mantega i la nata i triturar-ho amb el túrmix. Passa-lo pel colador perquè quedi més fi. Servir-la freda, decorada amb uns fils de nata i unes fulletes de menta.

Remenat de bacallà dins la marea negra - Tapes i plats de Castella (I)

Dies enrera us comentava que vam estar de visita a Valladolid. Ens va sorprendre gratament aquesta ciutat, especialment perquè desconeixiem que és capdavantera en elaborar tapes i pintxos guanyadors de tota Espanya, per la professionalitat i simpatia del personal de les cerveseries-mesones-restaurants que vam provar i perquè val a dir, i em permetreu que ho expressi, que allà els impostos cundeixen molt: la ciutat està impecablement neta, tenen un mobiliari urbà de primera, no hi ha una petita pintada enlloc i tot està perfectament urbanitzat...
El d'avui és una tapa-ració de la Cerveceria Campo Grande. Aconsellats pel recepcionista de l'hotel, un xicot de Valladolid que ja ens va veure a la cara que erem gent de bon menjar, vam anar a parar a aquesta Cerveseria-Restaurant que està davant del Parc Campo Grande, el pulmó verd més gran de Valladolid, a banda de l'esplèndida i verda llera del riu Pisuerga.
La cerveseria una delícia de lloc autèntic, de tota la vida, sense més pretensions que la de fer bon menjar i servir bé, amb bona cervesa i bon vi, i àpat acabat d'elaborar. I sobretot molt ambient!
És un plat vistós de color, saborós i amb el toc diferent d'una base de tinta de calamar.
Us explico com l'he fet:

QUÈ NECESSITEM:

(per a 2 persones)

• 4 ous (mitjans)
• 150g de bacallà remullat completament dessalat
• 3 espàrrecs verds
• 2 alls tendres
• 8 tires de pebrot del piquillo
• 7 bossetes de tinta de calamar (les trobeu congelades a La Sirena)
• oli
• molt poqueta sal
• pebre blanc

COM HO FEM?

Coure al vapor o al microones els espàrrecs verds fins que estiguin cuits però forts (el temps dependrà de la mida de l'espàrrec). Tallar petits els alls tendres i sofregir amb un raig d'oli. Mentrestant tallar a trossets el bacallà, les tires de pebrot del piquillo i els espàrrecs cuits. Afegir-los a la paella quan tinguem els alls rossos i sofregir lleugerament. Remenar els ous (no els bateu que queden massa quallats) amb un polsim de sal -menys de la que posaríeu normalment perquè el bacallà i la tinta ja en porten- i abocar-los a la barreja anterior tot remenant enèrgicament i retirar del foc de seguida que l'ou hagi quallat.
Reduir una mica la tinta de calamar a foc suau. Muntar el plat amb la base de tinta i el remenat al damunt. Serviu-lo amb pa torrat i un vi de la Ribera de Duero.
Espero que us agradi!

Us afegeixo quatre fotos de la visita: